Hospital a Espoo
Imatges: 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12
Els homes i les dones són el centre de la nostra intervenció. La vida necessita àrees protegides (artificials) per a desenvolupar-se. Aquetes àrees protegides han d’estar estretament relacionades amb zones naturals (espais essencials). La dualitat entre natura i artificialitat, juntament amb la dualitat d’absència-presència acompanyen aquest projecte. La nostra proposta és una “petita ciutat”, compacta dins d’una arquitectura que és, en part, responsable de la vida d’aquest petit món. Un espai verd continu embolica l’edifici, que al seu torn tindrà un sistema d’espais oberts (patis tancats o semi-tancats) que tindran el rol d’estructurar la composició. L’emplaçament es presenta per si mateix com el lloc sobre el qual l’edifici s’ha d’arrelar. Sense l’emplaçament, sense un lloc específic i únic, l’arquitectura no existeix. Ocupar un espai significa prendre’n possessió. Construir sempre porta en si mateix una certa violència, ens agradi o no, cap a l’emplaçament. Això simplement confirma que l’arquitectura pertany al lloc i que per tant reconeix tant els atributs negatius com positius del lloc. La topografia, amb els dos turons a cada banda de la nostra “petita ciutat”, les autopistes i carreteres, el bosc amb la seva idiosincràsia, els edificis existents, ens porten cap a una arquitectura extensiva, cap a una arquitectura porosa oberta a la natura, al sol. En definitiva, tot plegat ens porta cap a una arquitectura comunitària on la personalització i la vida comunitària impregna els espais arquitectònics proposats.